Mans obertes per a rebre. Mans obertes per a donar. Mans que volen per ensenyar a volar. Mans que volen perquè han après a volar. Mans per agafar. Mans per compartir. Mans... Sentir la gelor d'una distància i l'escalf de l'apropament. Sentir que sents. Sentir que hi ets. Sentir que hi són. Sentir que hi som. Sentir la dansa dels sentits, el ball amb la vida, el deixar-te portar i entendre-ho tot.Em va rebre una part d'Amèrica Llatina on les cases semblen penjar del cel, on el cel és blau i immens, on es riu i es canta fins i tot en l'adversitat, amb la senzillesa i la lliçó en una mirada o en una muntanya. On el millor equipatge són els sentiments i pensaments. Un país on unes sinceres paraules poden ajudar a alçar el vol, i el ritme és lent però intens.
I ara en mi hi ha una seguretat incerta de com serà el meu demà, barrejada amb mil dubtes de si podré arribar tan lluny si ara no tinc clar on anar. Tinc el color, em falta la forma. I segueixo sent feliç mentre sóc feliç amb el que sento, tinc, aspiro i sóc.
Segueixo pensant que les arrels ens les anem creant al llarg de les experiències, els anys, la procedència i la influència de la vida.
2 comentaris:
No hi sóc tota en llegir això.
La profunditat és absoluta, i la tremolor de la il·lusió em crema les mans (i no exagero).
És cert que m'animen i m'animo a escriure "Bolívia" en un full en blanc, però aquest color tan pur i els sentiments tan profunds guanyen les paraules. No puc Anna, en serio. I m'encanta que ho hagis fet tu.
Tot i així, no negaràs que les paraules es queden curtes. La realitat era tan graaaan...
Tu també en formes part, de mi (i més del què penses!).
Gràcies.
M'encanta la teva descripció, encara que segur que tot i que s'enten que utilitzes poesia per que la prosa se't queda curta de significat, haver-ho viscut deu ser massa increible per poder redactar-ho...
...tan de bo tothom tingues el cor que tens tu.
Publica un comentari a l'entrada