pre(mai)parada

Passen els anys
I l’únic que perdura és l’Amor
I amb ell, ganes de conèixer, d’experimentar, de SENTIR.
Sentiment que omple els pors de la meva pell, intrínsec fins quasi la mort, medul•la amunt i avall, es deixa entreveure amb forma de mirades, de jocs de llit, de ritmes, de converses, i d’abraçades. Si jugues al seu favor tot gira, i agafa un caire viu i intens, i encara més viu si cap.
Jo em sento preparada, per sentir, per trepitjar, per creuar i descreuar, per encendre i bufar, per girar ràpid i fer els petons més lents, per llençar globus sense aire, i per escriure sense consciència. Per ser Foc, i foc, gran, o petit. Per cridar, o xiuxiuejar durant hores. Per trobar ganes i paraules, i jugar a no saber-les trobar.
Per estimar, obrir i tancar els porus del cor, però sempre obrint-los més que tancar-los.
Ser per créixer, per creure, i estimar. Per donar i ser donada.
Jo em sento pre-parada, a punt per saltar, i mentre els núvols em mullen, tocar el terra. Em sento feta, acaronada pel sol i per les gotes d’aigua.
I en qualsevol moment el cor s’accelera, creuo una cantonada plena, o buido llàgrimes al mar.
Cos i ànima s’estimen i canten el mateix ritme, i el cor intueix i segueix guiant...